Antoni Guinovart ens fa una reflexió sobre el que creiem saber, l'acceptació càndida del que hi ha establert, i la falta de voluntat personal, una veg ada que aquésta queda embriagada d'hedonisme i/o narcissisme.
Ens creiem massa a nosaltres mateixos. Adorem un jo que ens té convençuts de massa coses i ens sotmet a un desig rere l’altre. Ets el que vulguis ser, esclar, però no seràs també un caganer, un dormilega, un onanista, un despistat imperfecte que s’equivoca, necessita i pateix més del que voldria? Ets un jo que es creu els seus drets, sobretot el de gratificar-se.
I no és per pura casualitat que som així com som? Cadascú amb les seves particularitats és només el resultat atzarós d’experiències i herència genètica. Ets el que t’ha tocat, com la pàtria, la família o els esquemes ontològics que creus que no t’afecten. I si és per atzar que som així com som, fet que qualsevol pot comprovar, per què coi ens examinem? Per què et jutges i et poses nota? Quantes opinions emets cada dia que no són altra cosa que un judici de valor?
Saps això, vols allò, ets així... Deu ni do quin cansament! En canvi, per què no dediques un minut al dia a explorar allò que dius saber? Agafa una idea, una que faci anys que hagis fet teva, i posa-la en dubte, dóna-li la volta, qüestiona’n fins i tot l’origen. Arrenca-te-la com si es tractés d’una sangonera i atreveix-te a observar la seva mida real; analitza la seva conveniència en diferents contextos, avalua la seva funcionalitat llavors i ara, sospesa la seva credibilitat i sigues sincer: te la creus tal i com és encara avui? Pots fer-la versemblant al teu jo que ara t’escolta?
Dedica-hi un minut i veuràs les relacions i les diferències, els prejudicis, les coherències, les aparences, les concordances, les incongruències. Veuràs que ningú és més brut ni més salvatge del que ho ets tu o jo o ell.
Acusa’ns de mentiders, si vols, tots sabem que sempre trobaràs la manera de justificar qualsevol decisió. La teva voluntat et manega com vol, com a tots i cada un de nosaltres, i sempre troba la manera d’introduir en el teu jo un saber que justifica i raona les seves necessitats.
Perquè no hi ha pau, ni dret, ni ells contra nosaltres, ni els de fora i els de dins, ni bons i dolents, ni savis i ignorants, ni nets i bruts. El dret està al servei de la pau. Les presons i els psiquiàtrics són la prova de la vergonya que tota societat necessita per formar una aparença d’unitat. Quin dret té un hom sobre un altre?
És de justícia perseguir la pau, ser pacífic és el més just, però pacificar no és fer justícia, és imposar la voluntat d’aquells que difonen el coneixement. Difonen el saber i t’imposen un estat de dret: una pau on cada jo pugui servir la voluntat amoral del poder en qualsevol de les fórmules de vida que han pensat per tu.
