El conflicte a Síria ha mantingut l’opinió pública perplexa,
incapaç de posicionar-se davant dos horitzons desesperançadors quan
no terrorífics.
La diplomàcia internacional és incompetent a l’hora d’oferir a
la ciutadania mundial una sortida digna i humanitària a un conflicte
que amaga, com la majoria, les més inefables misèries del nostre
sacrosant sistema capitalista. I no dic capitalista com la dreta més
grollera interpretarà que ho fem. A aquella li bastarà la figura
d’Stalin per expropiar-nos de tota legitimitat en l’ús de la
paraula. Nosaltres senyalem el capitalisme com aquell nucli
d’interessos econòmics que arravata el poder d’elecció
democràtica a la ciutadania mundial i escanya l’opinió pública
limitant l’elecció a dues opcions, només dues, igualment
terribles, igualment injustes:
Recolzarem l’atac dels EEUU com es va fer a l’Irak amb l’
immens cost en vides humanes i patiment civil que va suposar un
conflicte justificat en mentides i motivat pel control estratègic de
pous de petroli i bases militars en posicions favorables? o permetrem
la massacre de civils innocents, amb o sense l’ús d’armament
químic, fins i tot a escoles?
Així és, senyors. Qui vol ser el primer a practicar el seu dret
democràtic davant aquesta elecció? Escollirem entre una d’aquestes
dues possibilitats? O bé deixarem que els qui de veritat entenen la
complexitat d’aquests assumptes prenguin la duríssima però menys
inexcusable decisió que ens interessi?
El missatge institucional és clar: No voleu decidir fer el que cal
fer. Per això estem nosaltres.
Lluny queden els temps en què la diplomàcia seia a dinar amb Bashar
al Asad. Un líder que no s’ha tornat boig de la nit al dia, sinó
que sempre ha estat un sanguinari comprador d’armes als règims
suposadament democràtics que s’enriquien contracte rere contracte
i agafaven posicions estratègiques en una part del món que pot
arribar a ser clau arribat un escenari de conflicte entre les dues
faccions del món que protagonitzaren la guerra freda.
Així, els EEUU entreguen armes als rebels del territori mentre que
Rússia amenaça amb respondre al foc nord-americà al país que els
compra armes i els permet gaudir de la seva única base militar fora
de les seves fronteres: La base russa a Tartús, que té com a
finalitat defensar la circulació dels vaixells russos fins al
Mediterrani davant la possibilitat que l’OTAN, a través de
Turquia, els barrés el pas al canal de Suez.
Els darrers esdeveniments a Egipte mostren les dificultats que un
país, armat pel primer món, ha d’afrontar per arribar a assolir
un marc democràtic allà on els interessos capitalistes han iniciat
incomptables inèrcies de poder i innombrables abusos que han
sembrat, de manera inequívoca, la llavor de la desconfiança i la
rancúnia.
A Síria tenim, doncs, que el grup designat com els Rebels aglutina
una heterogènia mescla de yihadistes que simpatitzen amb Al Qaeda i
islamistes moderats que volen alliberar el país d’un règim
dictatorial. El Front al Nusra, el grup Estat Islàmic, Ahrar al Sham
i, per exemple, el grup aconfessional anomenat Exèrcit lliure Sirià.
Aquest amalgama explica com no n’hi ha prou amb enderrocar un
dictador per establir una democràcia. Poc temps caldrà per veure el
recolzament que el règim de Bashar al Asad rebrà en cas d’un
enderrocament portat a terme amb la col·laboració militar
occidental. Quan el foc de l’ OTAN mati civils sirians, quin
musulmà confiarà en el gran Nobel de la pau que els bombardeja?
Evidentment la situació no pot ser explicada per un únic argument
però, quan els altaveus del sistema senyalen una causa ens hem
d’afanyar a mirar darrere la cortina. El cert és que des que
Egipte no es troba en situació de generar l’estabilitat que
occident imposa a l’orient mitjà amb el seu gran exèrcit, Israel
es troba completament envoltat de països que li són obertament
hostils. O sigui que tenim un creixent descontrol militar egipci
immediatament previ a la denuncia nord-americana d’atacs sirians
amb agents químics a civils. I bé, Què preferim: un atac aliat en
defensa de nens, homes i dones innocents massacrats per ordre del
principal aliat d’Iran i Rússia? o bé un atac per la defensa de
Israel?
Tots som conscients que les polítiques militars portades a terme per
Israel a les seves fronteres no són una font de popularitat
internacional. Pot ser no ho som tant del poder econòmic que el
poble israelià té sobre el mercat nord-americà.
Així doncs, tenim de nou la desfeta israeliana mossegant el nostre
il·lustrat cul occidental i la fredor de la cursa armamentística
que mantenen els EEUU i Rússia sota l’ombra projectada per
l’omnipresent però impotent ONU. I és que no hi ha projecte sense
voluntat real i no hi ha progrés sense responsabilitat.
La solució a Síria ha de passar per aturar de les morts civils al
territori i no únicament pel desmantellament del seu arsenal químic.
D’altra banda, l’opinió pública occidental feia la seva
romàntica lectura dels darrers esdeveniments al món àrab. Una
lectura segada causada per una tradicional ocultació envers una
cultura equivalent a la nostra i una opacitat estratègica dels
moviments que les nostres economies han portat a terme a aquells
territoris i que difícilment haguéssim tolerat als nostres. Tant és
així que el nostre govern condemna els atacs químics del govern
sirià als seus ciutadans quan fa ben poc li venia bombes de raïm al
règim de Gadafi.
Algú de vosaltres ha votat a favor de la venda d’aquestes armes?
Cap de nosaltres votaria quelcom així però el nostre govern no ens
posarà a l’abast una decisió que mou milions d’euros encara que
costi milers de vides humanes. Aquesta decisió romandrà no
democratitzada. Per l’interès comú? No cal que respongui aquesta
pregunta.
Si bé és cert que la primavera àrab gaudia de la inspiració
democràtica occidental i reclamava per a sí els drets individuals i
col·lectius que les il·lustracions històriques feren possibles, no
és menys cert que la tardor àrab és la lògica conseqüència de
tot allò que no veiem perquè no ens interessa i de tot allò que no
veiem perquè no interessa al poder que veiem. I és que el poder és
poder perquè controla tot allò que escapa al nostre control, al
control democràtic.
Tenim, doncs, la desconfiança pròpia de qui ha vist com, de forma
sistemàtica, els EEUU muntaven guerres amb una periodicitat
d’aproximadament 10 anys i de qui veu els beneficis que aquestes
reporten a una indústria armamentística en continu creixement; la
desconfiança de qui coneix la importància geoestratègica de certs
territoris dins la lògica heretada de la Guerra Freda; la
desconfiança de qui és més o menys conscient dels beneficiosos
contractes que es signen a països que no gaudeixen del respecte pels
drets humans.
Entenem que la incipient guerra civil a Egipte genera una
inestabilitat gravíssima pels mercats i que l’amenaça
d’intervenció a Síria no respon a la vulneració de la Convenció
Sobre Armes Químiques del 93. Convenció que Síria no va signar i
que els mateixos EEUU van vulnerar amb l’ús de bombes de fòsfor
blanc sobre la resistència de Fallujah a l’Irak l’any 2004.
Entenem que la mentida i l’ocultació de la realitat és el
principal escull pel veritable control democràtic i que les accions
que es mantenen al marge d’aquest no responen a un interès pel bé
comú perquè en res ens beneficia el patiment aliè. Entenem que la
mort de civils sota qualsevol tipus de foc produït per armes pagades
amb diners públics vulnera el contracte social sota el qual emparem
els nostres drets i responsabilitats. Arribats a aquest punt cal
exigir la depuració de responsabilitats per dècades d’abusos en
territori musulmà i per cada víctima innocent que colpegi el foc de
l’OTAN pressent i futur.
Que els líders occidentals no s’equivoquin: la voluntat
democràtica creixent no crida contra la guerra perquè no entengui
la complexitat de la realitat que l’envolta, ho fa perquè l’entén
massa bé.