En directe cada dimarts de 21 a 23h des de Boca Ràdio

En directe cada dimarts de 21 a 23h des de Boca Ràdio i a la APP per Android
Cada dimecres de 22 a 00h a 7 de Ràdio 91.7 a tot Barcelona i a Ràdio Salt 97.7 a tot Girona

Tota la setmana a la Xarxa d'emissió

divendres, 13 de setembre de 2013

Siria, columna de Rafael Ortiz

Columna de Rafael Ortiz per tractar la tensió entre Estats Units i Siria.



El conflicte a Síria ha mantingut l’opinió pública perplexa, incapaç de posicionar-se davant dos horitzons desesperançadors quan no terrorífics.
La diplomàcia internacional és incompetent a l’hora d’oferir a la ciutadania mundial una sortida digna i humanitària a un conflicte que amaga, com la majoria, les més inefables misèries del nostre sacrosant sistema capitalista. I no dic capitalista com la dreta més grollera interpretarà que ho fem. A aquella li bastarà la figura d’Stalin per expropiar-nos de tota legitimitat en l’ús de la paraula. Nosaltres senyalem el capitalisme com aquell nucli d’interessos econòmics que arravata el poder d’elecció democràtica a la ciutadania mundial i escanya l’opinió pública limitant l’elecció a dues opcions, només dues, igualment terribles, igualment injustes:
Recolzarem l’atac dels EEUU com es va fer a l’Irak amb l’ immens cost en vides humanes i patiment civil que va suposar un conflicte justificat en mentides i motivat pel control estratègic de pous de petroli i bases militars en posicions favorables? o permetrem la massacre de civils innocents, amb o sense l’ús d’armament químic, fins i tot a escoles?

Així és, senyors. Qui vol ser el primer a practicar el seu dret democràtic davant aquesta elecció? Escollirem entre una d’aquestes dues possibilitats? O bé deixarem que els qui de veritat entenen la complexitat d’aquests assumptes prenguin la duríssima però menys inexcusable decisió que ens interessi?
El missatge institucional és clar: No voleu decidir fer el que cal fer. Per això estem nosaltres.
Lluny queden els temps en què la diplomàcia seia a dinar amb Bashar al Asad. Un líder que no s’ha tornat boig de la nit al dia, sinó que sempre ha estat un sanguinari comprador d’armes als règims suposadament democràtics que s’enriquien contracte rere contracte i agafaven posicions estratègiques en una part del món que pot arribar a ser clau arribat un escenari de conflicte entre les dues faccions del món que protagonitzaren la guerra freda.
Així, els EEUU entreguen armes als rebels del territori mentre que Rússia amenaça amb respondre al foc nord-americà al país que els compra armes i els permet gaudir de la seva única base militar fora de les seves fronteres: La base russa a Tartús, que té com a finalitat defensar la circulació dels vaixells russos fins al Mediterrani davant la possibilitat que l’OTAN, a través de Turquia, els barrés el pas al canal de Suez.
Els darrers esdeveniments a Egipte mostren les dificultats que un país, armat pel primer món, ha d’afrontar per arribar a assolir un marc democràtic allà on els interessos capitalistes han iniciat incomptables inèrcies de poder i innombrables abusos que han sembrat, de manera inequívoca, la llavor de la desconfiança i la rancúnia.
A Síria tenim, doncs, que el grup designat com els Rebels aglutina una heterogènia mescla de yihadistes que simpatitzen amb Al Qaeda i islamistes moderats que volen alliberar el país d’un règim dictatorial. El Front al Nusra, el grup Estat Islàmic, Ahrar al Sham i, per exemple, el grup aconfessional anomenat Exèrcit lliure Sirià. Aquest amalgama explica com no n’hi ha prou amb enderrocar un dictador per establir una democràcia. Poc temps caldrà per veure el recolzament que el règim de Bashar al Asad rebrà en cas d’un enderrocament portat a terme amb la col·laboració militar occidental. Quan el foc de l’ OTAN mati civils sirians, quin musulmà confiarà en el gran Nobel de la pau que els bombardeja?
Evidentment la situació no pot ser explicada per un únic argument però, quan els altaveus del sistema senyalen una causa ens hem d’afanyar a mirar darrere la cortina. El cert és que des que Egipte no es troba en situació de generar l’estabilitat que occident imposa a l’orient mitjà amb el seu gran exèrcit, Israel es troba completament envoltat de països que li són obertament hostils. O sigui que tenim un creixent descontrol militar egipci immediatament previ a la denuncia nord-americana d’atacs sirians amb agents químics a civils. I bé, Què preferim: un atac aliat en defensa de nens, homes i dones innocents massacrats per ordre del principal aliat d’Iran i Rússia? o bé un atac per la defensa de Israel?
Tots som conscients que les polítiques militars portades a terme per Israel a les seves fronteres no són una font de popularitat internacional. Pot ser no ho som tant del poder econòmic que el poble israelià té sobre el mercat nord-americà.
Així doncs, tenim de nou la desfeta israeliana mossegant el nostre il·lustrat cul occidental i la fredor de la cursa armamentística que mantenen els EEUU i Rússia sota l’ombra projectada per l’omnipresent però impotent ONU. I és que no hi ha projecte sense voluntat real i no hi ha progrés sense responsabilitat.
La solució a Síria ha de passar per aturar de les morts civils al territori i no únicament pel desmantellament del seu arsenal químic.
D’altra banda, l’opinió pública occidental feia la seva romàntica lectura dels darrers esdeveniments al món àrab. Una lectura segada causada per una tradicional ocultació envers una cultura equivalent a la nostra i una opacitat estratègica dels moviments que les nostres economies han portat a terme a aquells territoris i que difícilment haguéssim tolerat als nostres. Tant és així que el nostre govern condemna els atacs químics del govern sirià als seus ciutadans quan fa ben poc li venia bombes de raïm al règim de Gadafi.
Algú de vosaltres ha votat a favor de la venda d’aquestes armes? Cap de nosaltres votaria quelcom així però el nostre govern no ens posarà a l’abast una decisió que mou milions d’euros encara que costi milers de vides humanes. Aquesta decisió romandrà no democratitzada. Per l’interès comú? No cal que respongui aquesta pregunta.
Si bé és cert que la primavera àrab gaudia de la inspiració democràtica occidental i reclamava per a sí els drets individuals i col·lectius que les il·lustracions històriques feren possibles, no és menys cert que la tardor àrab és la lògica conseqüència de tot allò que no veiem perquè no ens interessa i de tot allò que no veiem perquè no interessa al poder que veiem. I és que el poder és poder perquè controla tot allò que escapa al nostre control, al control democràtic.
Tenim, doncs, la desconfiança pròpia de qui ha vist com, de forma sistemàtica, els EEUU muntaven guerres amb una periodicitat d’aproximadament 10 anys i de qui veu els beneficis que aquestes reporten a una indústria armamentística en continu creixement; la desconfiança de qui coneix la importància geoestratègica de certs territoris dins la lògica heretada de la Guerra Freda; la desconfiança de qui és més o menys conscient dels beneficiosos contractes que es signen a països que no gaudeixen del respecte pels drets humans.
Entenem que la incipient guerra civil a Egipte genera una inestabilitat gravíssima pels mercats i que l’amenaça d’intervenció a Síria no respon a la vulneració de la Convenció Sobre Armes Químiques del 93. Convenció que Síria no va signar i que els mateixos EEUU van vulnerar amb l’ús de bombes de fòsfor blanc sobre la resistència de Fallujah a l’Irak l’any 2004.
Entenem que la mentida i l’ocultació de la realitat és el principal escull pel veritable control democràtic i que les accions que es mantenen al marge d’aquest no responen a un interès pel bé comú perquè en res ens beneficia el patiment aliè. Entenem que la mort de civils sota qualsevol tipus de foc produït per armes pagades amb diners públics vulnera el contracte social sota el qual emparem els nostres drets i responsabilitats. Arribats a aquest punt cal exigir la depuració de responsabilitats per dècades d’abusos en territori musulmà i per cada víctima innocent que colpegi el foc de l’OTAN pressent i futur.
Que els líders occidentals no s’equivoquin: la voluntat democràtica creixent no crida contra la guerra perquè no entengui la complexitat de la realitat que l’envolta, ho fa perquè l’entén massa bé.