En directe cada dimarts de 21 a 23h des de Boca Ràdio

En directe cada dimarts de 21 a 23h des de Boca Ràdio i a la APP per Android
Cada dimecres de 22 a 00h a 7 de Ràdio 91.7 a tot Barcelona i a Ràdio Salt 97.7 a tot Girona

Tota la setmana a la Xarxa d'emissió

divendres, 13 de setembre de 2013

La Reconquesta del Llenguatge

Columna d'Antoni Guinovart. La Reconquesta del Llenguatge



Qui controla els mitjans de comunicació té la capacitat de desvirtuar el llenguatge. L'ús intensiu de determinades paraules en una accepció concreta - sovint parcial, quan no directament forçada - amaga l'àmplia cobertura de sentits d'aquestes paraules. Això ho veiem cada dia, és més, ho patim encara que no fem cas als mitjans. Tant si són de dretes com de centre, els principals mitjans de comunicació (que ja no són d'esquerres en cap cas) semblen haver-se posat tàcitament d'acord en l'apropiació de determinades paraules i les usen amb una forta càrrega ideològica.
Des de l'any 2008 el cas més flagrant el trobem en la paraula “crisi”. La seva primera accepció diu: “Canvi brusc, favorable o advers, en el curs d'una malaltia”. Sorprenent, oi? La malaltia que patim és aquest sistema capitalista i la crisi que pateix no necessàriament és un canvi cap a pitjor, ans pot dur-nos a quelcom millor del que teníem; és més, la crisi pot ser el principi de la recuperació. No de la recuperació econòmica que mostraríen els índexs borsaris, més aviat del restabliment de l'ordre natural segons el qual l'economia està al servei de les persones i no a la inversa. Per tant, tampoc no parlem de crisi com d'una oportunitat per als emprenedors perquè aleshores admetem que és un bon moment per als especuladors, que poden comprar a baix preu allò que després podran vendre car. En qualsevol cas, tal i com ens diu la segona accepció, crisi és una “fase circumstancial difícil”. Ara bé, i això és molt important, enlloc diu que la crisi és accidental, fet que sí pressuposen els mitjans de comunicació. La crisi, igual que té uns efectes, té unes causes, i la dificultat de l'empresa no ens ha d'impedir veure que on hi ha causa hi ha responsabilitat. Responsabilitat perquè les coses s'han fet d'una determinada manera i no d'una altra, el que vol dir que mentre no acceptem que hem de canviar la manera com organitzem la política i l'economia no superarem la malaltia.
Aquest és només un exemple que posa en evidència que mentre deixem que ens manipulin el llenguatge no tindrem manera de pensar més enllà d'aquest sistema. Tota revolució suposa una crisi. I tota revolució necessita material utòpic que li doni esma per avançar. Diu George Steiner que “les utopies afincades en les revolucions poseeixen necessàriament un perfil indistint i ideal”. I, més endavant, parafraseja a Dant per explicar-nos que “la ment somia encaminant-se cap endavant, cap a una llum tan enlluernadora que esborra tots els detalls”. Això dóna resposta a aquella pregunta tan recalcitrant i conformista: Quin altre sistema proposes? Bé, no te'n proposo cap de concret, l'únic que demanem és l'esforç d'atrevir-se a pensar-lo, d'admetre que no som pas tant llestos i que aquest no pot ser el definitiu, és massa ple d'errors. A veure si ens entenem: el mal menor no deixa de ser el mal. Per anar més enllà d'aquest sistema caldrà pensar una organització nova, totalment o parcial, això encara no ho sabem perquè per ara només en podem endevinar els contorns. Que no el poguem definir no vol dir que no existeixi.
És tracta justament d'això, de fer servir les paraules de manera que ens serveixin, no per explicar amb tots els ets i uts el malalt que tenim a sobre la taula, sinó per traçar les primeres pinzellades d'un organisme sa. I per això necessitem reconquerir el llenguatge, reapropiar-nos-el, perquè amb l'encotillament que ara pateix ha esdevingut inútil i nosaltres el volem útil i vigorós, somniador, capaç d'il·luminar allò que sembla inexistent però que simplement està lluny, per ara.
Si ens ho mirem amb molta perspectiva, tampoc cal sobrevalorar el poder de les elits. L'apropiació del llenguatge per part dels mitjans no hauria estat possible fora d'una era en la qual la imatge ha atrofiat la nostra imaginació. La televisió ha educat la imaginació fins convertir-la en una passivitat àvida. Volem emocions fortes, novetat renovada, i ens fa por l'avorriment, fugim del silenci, evitem qualsevol risc i esforç. Així, dintre d'aquest zoològic de pantalles, el nostre potencial recreatiu que ens fa capaços de construir imatges coherents a partir de la paraula sembla una vella glòria perduda. Però creure'ns aquesta aparença és el preu que paguem per la comoditat de l'estat del benestar. No hi ha recepta màgica. La ciència no tot ho pot i quan sembla que s'han esgotat les hipòtesi simplement cal un canvi de paradigma. Un canvi de règim en el nostre cas. I això no és difícil ni ha de ser traumàtic si entenem que no hi ha una llengua (una codificació de signes capaç de revelar una veritat), el que hi ha són jocs amb el llenguatge. Diversos jocs possibles que incideixen en determinats aspectes i, per tant, són adequats a determinats usos.
Volem sentir-nos insegurs i que no ens diguin com s'han d'usar les paraules perquè per molt que repeteixin una mentida no perdrem la capacitat d'imaginar. Almenys, mentre no ens codifiquin el llenguatge i l'autocensura s'apoderi de tot.

Ningú ho diria però la política és basa en la capacitat per dialogar. Escoltar i parlar per tal de fer valdre els interessos dels votants del partit i, alhora, respectar a la resta de població que ha votat altres opcions. Però, és clar... Avui darrere dels partits polítics no hi ha idees - amb prou feines tenen un marc ideològic que permeti identificar-los - perquè allò que més importa és mantenir-se en el poder i per tal d'aconseguir-ho el que compta són els sondejos i el marqueting. L'esperit publicitari s'ha apoderat de la retòrica política. No només no compleixen amb el programa, a més utilitzen tot el seu poder mediàtic per crear problemes on no n'hi ha i així desviar l'atenció d'allò que importa a la gent. Mentrestant, fan ús de la confiança depositada en ells i aprofiten els privilegis que els hi han estat atorgats per robar-nos (mentre fan la carrera o en diferit quan van a petar a les empreses que han volgut afavorir).
Avui, doncs, la política no es basa en el diàleg franc, trobem molts més exemples de sofismes, argúcies, sarcàsmes i insults. Rafael Sánchez Ferlosio explica que, ben mirat, l'insult és la forma més primitiva de diplomàcia, allò que és dóna just abans de l'agressió física i per tant, la primera fórmula per evitar-la. Tan baixa és la capacitat parlamentària dels nostres il·lustres representants que és aquí on se situen, just al llindar d'allò que ens distingeix de les bèsties. Es criden, s'insulten, s'acusen i enganyen perquè els hi és igual de què es parli, volen guanyar. Llegeixen diaris esportius i consulten estadístiques, són fànatics perillosos amb una sola idea: guanyar poder. I per fer-ho no dubten ni un segon quan han de forçar el llenguatge i protagonitzar piruetes retòriques inintel·ligibles amb les quals ja no enganyen ningú. Babaus ignorants del mal que provoquen, temeraris inconscients perquè duen a terme l'única feina on no hi ha responsables. Quin és el límit de la vergonya? Quan fou l'última vegada que vam veure dimitir un polític en aquest país?

Antoni Guinovart.