Columna d'Antoni Guinovart. La Reconquesta del Llenguatge
Qui controla els mitjans de comunicació té la capacitat de desvirtuar el llenguatge. L'ús intensiu de determinades paraules en una accepció concreta - sovint parcial, quan no directament forçada - amaga l'àmplia cobertura de sentits d'aquestes paraules. Això ho veiem cada dia, és més, ho patim encara que no fem cas als mitjans. Tant si són de dretes com de centre, els principals mitjans de comunicació (que ja no són d'esquerres en cap cas) semblen haver-se posat tàcitament d'acord en l'apropiació de determinades paraules i les usen amb una forta càrrega ideològica.
Des de
l'any 2008 el cas més flagrant el trobem en la paraula “crisi”.
La seva primera accepció diu: “Canvi brusc, favorable o advers, en
el curs d'una malaltia”. Sorprenent, oi? La malaltia que patim és
aquest sistema capitalista i la crisi que pateix no necessàriament
és un canvi cap a pitjor, ans pot dur-nos a quelcom millor del que
teníem; és més, la crisi pot ser el principi de la recuperació.
No de la recuperació econòmica que mostraríen els índexs
borsaris, més aviat del restabliment de l'ordre natural segons el
qual l'economia està al servei de les persones i no a la inversa.
Per tant, tampoc no parlem de crisi com d'una oportunitat per als
emprenedors perquè aleshores admetem que és un bon moment per als
especuladors, que poden comprar a baix preu allò que després podran
vendre car. En qualsevol cas, tal i com ens diu la segona accepció,
crisi és una “fase circumstancial difícil”. Ara bé, i això és
molt important, enlloc diu que la crisi és accidental, fet que sí
pressuposen els mitjans de comunicació. La crisi, igual que té uns
efectes, té unes causes, i la dificultat de l'empresa no ens ha
d'impedir veure que on hi ha causa hi ha responsabilitat.
Responsabilitat perquè les coses s'han fet d'una determinada manera
i no d'una altra, el que vol dir que mentre no acceptem que hem de
canviar la manera com organitzem la política i l'economia no
superarem la malaltia.
Aquest és
només un exemple que posa en evidència que mentre deixem que ens
manipulin el llenguatge no tindrem manera de pensar més enllà
d'aquest sistema. Tota revolució suposa una crisi. I tota revolució
necessita material utòpic que li doni esma per avançar. Diu George
Steiner que “les utopies afincades en les revolucions poseeixen
necessàriament un perfil indistint i ideal”. I, més endavant,
parafraseja a Dant per explicar-nos que “la ment somia
encaminant-se cap endavant, cap a una llum tan enlluernadora que
esborra tots els detalls”. Això dóna resposta a aquella pregunta
tan recalcitrant i conformista: Quin altre sistema proposes? Bé, no
te'n proposo cap de concret, l'únic que demanem és l'esforç
d'atrevir-se a pensar-lo, d'admetre que no som pas tant llestos i que
aquest no pot ser el definitiu, és massa ple d'errors. A veure si
ens entenem: el mal menor no deixa de ser el mal. Per anar més enllà
d'aquest sistema caldrà pensar una organització nova, totalment o
parcial, això encara no ho sabem perquè per ara només en podem
endevinar els contorns. Que no el poguem definir no vol dir que no
existeixi.
És
tracta justament d'això, de fer servir les paraules de manera que
ens serveixin, no per explicar amb tots els ets i uts el malalt que
tenim a sobre la taula, sinó per traçar les primeres pinzellades
d'un organisme sa. I per això necessitem reconquerir el llenguatge,
reapropiar-nos-el, perquè amb l'encotillament que ara pateix ha
esdevingut inútil i nosaltres el volem útil i vigorós, somniador,
capaç d'il·luminar allò que sembla inexistent però que simplement
està lluny, per ara.
Si ens ho
mirem amb molta perspectiva, tampoc cal sobrevalorar el poder de les
elits. L'apropiació del llenguatge per part dels mitjans no hauria
estat possible fora d'una era en la qual la imatge ha atrofiat la
nostra imaginació. La televisió ha educat la imaginació fins
convertir-la en una passivitat àvida. Volem emocions fortes, novetat
renovada, i ens fa por l'avorriment, fugim del silenci, evitem
qualsevol risc i esforç. Així, dintre d'aquest zoològic de
pantalles, el nostre potencial recreatiu que ens fa capaços de
construir imatges coherents a partir de la paraula sembla una vella
glòria perduda. Però creure'ns aquesta aparença és el preu que
paguem per la comoditat de l'estat del benestar. No hi ha recepta
màgica. La ciència no tot ho pot i quan sembla que s'han esgotat
les hipòtesi simplement cal un canvi de paradigma. Un canvi de règim
en el nostre cas. I això no és difícil ni ha de ser traumàtic si
entenem que no hi ha una llengua (una codificació de signes capaç
de revelar una veritat), el que hi ha són jocs amb el llenguatge.
Diversos jocs possibles que incideixen en determinats aspectes i, per
tant, són adequats a determinats usos.
Volem
sentir-nos insegurs i que no ens diguin com s'han d'usar les paraules
perquè per molt que repeteixin una mentida no perdrem la capacitat
d'imaginar. Almenys, mentre no ens codifiquin el llenguatge i
l'autocensura s'apoderi de tot.
Ningú ho
diria però la política és basa en la capacitat per dialogar.
Escoltar i parlar per tal de fer valdre els interessos dels votants
del partit i, alhora, respectar a la resta de població que ha votat
altres opcions. Però, és clar... Avui darrere dels partits polítics
no hi ha idees - amb prou feines tenen un marc ideològic que permeti
identificar-los - perquè allò que més importa és mantenir-se en
el poder i per tal d'aconseguir-ho el que compta són els sondejos i
el marqueting. L'esperit publicitari s'ha apoderat de la retòrica
política. No només no compleixen amb el programa, a més utilitzen
tot el seu poder mediàtic per crear problemes on no n'hi ha i així
desviar l'atenció d'allò que importa a la gent. Mentrestant, fan ús
de la confiança depositada en ells i aprofiten els privilegis que
els hi han estat atorgats per robar-nos (mentre fan la carrera o en
diferit quan van a petar a les empreses que han volgut afavorir).
Avui,
doncs, la política no es basa en el diàleg franc, trobem molts més
exemples de sofismes, argúcies, sarcàsmes i insults. Rafael Sánchez
Ferlosio explica que, ben mirat, l'insult és la forma més primitiva
de diplomàcia, allò que és dóna just abans de l'agressió física
i per tant, la primera fórmula per evitar-la. Tan baixa és la
capacitat parlamentària dels nostres il·lustres representants que
és aquí on se situen, just al llindar d'allò que ens distingeix de
les bèsties. Es criden, s'insulten, s'acusen i enganyen perquè els
hi és igual de què es parli, volen guanyar. Llegeixen diaris
esportius i consulten estadístiques, són fànatics perillosos amb
una sola idea: guanyar poder. I per fer-ho no dubten ni un segon quan
han de forçar el llenguatge i protagonitzar piruetes retòriques
inintel·ligibles amb les quals ja no enganyen ningú. Babaus
ignorants del mal que provoquen, temeraris inconscients perquè duen
a terme l'única feina on no hi ha responsables. Quin és el límit
de la vergonya? Quan fou l'última vegada que vam veure dimitir un
polític en aquest país?
Antoni Guinovart.